Biografia
"No sabem, no volem, no podem deixar de ser catalans. Perdut el nostre caràcter i la llengua, que és sa expressió, sense l’amor fèrvid pel nostre passat i el nostre entusiasme pel modern progrés de la terra, seríem un de tants pobles morts o indiferents...”(Discurs inaugural del 10 de desembre de 1888 de la Lliga de Catalunya”)
Domènech i Montaner era el segon fill de Pere Domènech i Saló, un editor i enquadernador de prestigi, i de Maria Montaner Vila el qual pertanyia a una família acomodada i benestant de Canet de Mar. El joveníssim Domènech ja estiuejava amb els seus pares a la vila de Canet de Mar. Acostumaven a venir en tren i passaven llargues temporades estiuenques tot fugint de la ciutat de Barcelona. La banda materna, els Montaner, estaven arrelats a la vila des de el segle XVI, i posseïen l’antiga Domus, o casa forta que més endavant reformarà Lluís Domènech per convertir aquella antiga casa en el que avui en dia és el Castell de Santa Florentina.
En arribar a la joventut cursà els estudis de ciències fisicomatemàtiques, i un cop enllestits inicià la carrera d'arquitectura a Barcelona i posteriorment a l'escola d'arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid on es titulà el13 de desembre de 1873. Un cop finalitzats aquest estudis viatjà per Europa per conèixer de primera mà les noves tendències arquitectòniques, quedant impressionat en especial –i com molts d’altres arquitectes moderns– de l’arquitectura tradicional d’Alemanya. El 1875 només crear-se l'escola d'arquitectura de Barcelona s'hi incorporà, juntament amb el seu amic Josep Vilaseca, com a professor de topografia i mineralogia.
Aquell mateix any de 1875 Lluís Domènech es casà amb la jove canetenca Maria Roura Carnesoltes el 10 de maig a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Maria Roura, era filla d’una nissaga adinerada de naviliers i navegants. El matrimoni, que arribà a tenir 8 fills, s’instal·là primerament a Barcelona, en un pis propietat de Maria Montaner a la Ronda Universitat 6 i ràpidament prendran el costum, tan estès entre les cases benestants, de passar l’estiu fora de la ciutat. Els Domènech passaran així llargues temporades a la vila de Canet de Mar, vila amb la qual ja tenien evidents lligams familiars.
El 1877 Lluís Domènech va obtenir la càtedra de “Coneixement de materials i aplicació de les ciències fisicoquímiques a l'arquitectura”. És en aquella època que escriví l’article titulat “En busca d'una arquitectura nacional”, publicat el 28 de febrer a la revista La Renaixença, que marca el camí per una arquitectura moderna i nacional catalana i a on Domènech advocava a favor d’una arquitectura nacional que contemples la pluralitat i respectes alhora tot allò que era particular. D’aquella visió culta, plural i il·lustrada es desprenia tot un tarannà que es manifestà, en Domènech, en una multiplicitat de maneres, entre elles certa obsessió de Domènech pels idiomes: en va arribar a saber-ne cinc de bé, entre ells l’esperanto. D'aquella etapa primerenca, influïda pelsseus viatges a l' estranger, són el panteó de Clavé, la casa Montaner a la ronda Universitat i el nonat projecte de les institucions provincials d'instrucció pública, obres de Domènech anteriors a 1878, any de publicació del seu manifest En busca d'una arquitectura nacional, tenen aquesta influència i es poden considerar de l'etapa pre-modernista. Precisament l'edifici de l'Editorial Montaner i Simón (1879-1885) va ser la seva primera obra posterior al manifest i incorpora l'ús de solucions decoratives mudèjars sense abandonar la influència i simbologia germànica. Domènech s'avança a les manifestacions europees, marcant de manera clara i vehement un llenguatge innovador, en un programa arquitectònic que es fonamenta en un nou concepte integrador de totes les arts. Fou un encàrrec del seu oncle Ramon Montaner i Vila, personatge clau en el desenvolupament professional de Lluís Domènech ja que també li encarregà posteriorment el seu habitatge a Barcelona, el Palau Ramón Montaner i reformes al Castell de Santa Florentina, la seva residència a Canet de Mar.
Domènech col·laborà tots aquells anys amb son pare, d’ofici enquadernador. Arrel d’aquesta tasca participà assíduament en el disseny de les capçaleres de les principals publicacions catalanes del moment: La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya, El Diluvio, i La Veu de Catalunya. Fou més tard director de la Biblioteca Artes y Letras, que publicava l'editorial Domènech, l'empresa familiar per la qual dissenyà moltes cobertes de llibres, i que incloïa els millors escriptors del país i traduccions de les obres més importants de la cultura europea del moment. Entre 1886 i 1897, l'editorial Montaner i Simón va publicar, sota la direcció de Domènech, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i continuada posteriorment per Puig i Cadafalch. Paral·lelament, en aquests període de la seva vida, Domènech s’inicià políticament en el catalanisme militant i el 1870 participà en la fundació de la Jove Catalunya i del Centre Català grup del qual se separà el 1887. Ingressà posteriorment a la Lliga de Catalunya, de la qual fou president el 1888, any on els progressius encàrrecs arquitectònics provinents de les obres per a l’Exposició Universal de Barcelona l’obligaran a abandonar progressivament la tasca d’enquadernador. En aquells anys centrals de la seva vida les tasques d’arquitecte es solaparan constantment amb les d’home polític.
Certament, l’Exposició Universal de 1888 consolida la professió de Domènech ja que rep diversos encàrrecs fruit de la bona amistat amb Elies Rogent director de l'Escola d'arquitectura i de les obres de l'exposició. Domènech va ser vocal de la comissió de mineria, arquitecte director de la secció cinquena dedicada a obres de millora del Parc de la Ciutadella va fer la reforma de la Casa de la Ciutat per poder hostatjar la família reial durant el certamen i, sens dubte els més coneguts, foren la construcció del desaparegut Hotel Internacional realitzat en un temps rècord de 53 dies i el cafe-restaurant conegut popularment com el Castell dels tres dragons (actual Museu de Zoologia de Barcelona). Aquest és l'edifici que millor expressa les noves tendències i està considerat com el començament de l'etapa modernista. L'edifici té una volumetria clara amb uns paraments nets i unes obertures ben compostes. Amb un aire industrial en l'ús dels materials, Domènech fa servir maó a vista amb formes aristades. Va fer servir el ferro també a vista, en una estructura contundent i compacta, en la implantació de l'edifici i àgil i transparent en la part alta en forma de baranes i una coberta amb agulla. L'interior és un espai obert amb dos arcs que suporten una coberta esglaonat simètric. Domènech incorporà les millors arts aplicades i solucions ornamentals que esdevindran permanents, com les corones florejades dels capitells. En addició cal destacar que comptà per a tota aquesta colla d’encàrrecs amb la ceràmica de la Fàbrica Pujol i Bausis i amb dissenys de Antoni M. Gallissà, Josep Llimona, J.A. Pellicer i Alexandre de Riquer i els vitralls (ara perduts) d'Antoni Rigalt i Blanch .
Paral·lelament les tasques professionals d’aquell període de bonança econòmica barcelonina generada per l’especulació urbanística fruït de l’obertura de l’Eixample Domènech no abandonà ni de bon tros la seva projecció política ni la preocupació per la societat catalana contemporània. El 1891 fundà la Unió Catalanista, partit del qual l'any 1892 fou el primer president, amb Enric Prat de la Riba com a secretari. Preocupat pel devenir social abocà a aquells que l’escoltaven el seu tarannà pactista i aglutinador entorn al concepte de nació. En un discurs de la Unió Catalanista fet a Manresa el 1892 afirmà que “la intervenció de totes les classes i estaments en el govern del comú és en la nostra terra vella llei de llibertat que no ha de necessitar de la moderna democràcia per a proclamar-se. Avui més que ahir, convé que la representació de les modernes classes, el capital, la intel·ligència i el treball, deixin la lluita sorda i l’odi que les commouen i les consumeixen..convé que reunides vinguin de nou a la llum pública a discutir, a resoldre problemes, cada dia nous, que entre ells ha de presentar-se”.
Aquell mateix any presidí l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes. També fou un dels signants del Manifest a la reina regent de 1898. L'any següent, s'incorporà al Centre Nacional Català que, el 25 d’abril de 1901, en fusionar-se amb la Unió Regionalista es constituí en la Lliga Regionalista, formada originàriament per sectors de la burgesia i per les classes mitjanes decebudes del polaviejisme i mobilitzades pel “tancament de caixes” i que defensaven sense embuts una Catalunya lliure, forta i autònoma.
Paral·lelament en aquells anys de pas de segle desenvolupà habitatges particulars com les cases Rull (1900) i Navàs (1901) a Reus; la casa Thomas (1898) i Lleó Morera (1902) a Barcelona o la casa Solà Morales (1893) a Olot. En totes va practicar una visió integral del modernisme, amb un desenvolupament excels de les arts aplicades, especialment en l'escultura, el mosaic i els vitralls. Destacaren en aquest sentit artistes com Bru, Maragliano, Homar, Rigalt i Josep Pey, habituals col·laboradors de l'arquitecte.
El 1899 fou nomenat catedràtic de "Composició d'edificis" i professor de projectes. El 1900 fou director de l'Escola d'Arquitectura, i entre 1901 a 1905 fou substituït per Joan Torras i Guardiola, període en què Domènech va estar a Madrid com a diputat. Són anys on la dedicació política l'apartaran de les seves tasques com a arquitecte. El compromís de Domènech amb la defensa de la identitat del país el decidí a presentar-se a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 i a les municipals del 10 de novembre del mateix any dintre de la candidatura de “els quatre presidents”, quatre personalitats que van donar suport a la candidatura de la Lliga Regionalista. Aquests quatre presidents eren, a banda de Domènech que era expresident de l’Ateneu Barcelonès, Bartomeu Robert, exalcalde de Barcelona i expresident de la Societat Econòmica d’Amics del País, Albert Russinyol, expresident del Foment del Treball, i Sebastià Torres, expresident de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.
El respecte de la societat civil vers la figura d’en Domènech es deixa entreveure en els acudits satírics de les publicacions del moment a on s’afirma sardònicament, en referència a la “candidatura dels quatre presidents”, que un (Domènech) pensa i no parla, l’altre (Robert) parla d’allò que el primer pensa, l’altre (Russinyol) parla i no pensa i l’últim (Torres) no pensa ni parla.
Domènech va ser reelegit el 1903, però un any més tard es mostrà disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona Aquest fet el va decebre molt i deixà per impossible les relacions amb el futur dirigent de La Lliga –en Cambó–. Domènech decidí a abandonar la política activa després de fer una severa crítica a la nova direcció de La Lliga en un article anònim titulat “Fivallers de guardarropia” aparegut el 14 d’abril de 1904 a la revista "Joventut". Domènech es separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari "El Poble Català" a l'entorn del qual s'organitzà Esquerra Catalana.
Malgrat els cops i decepcions polítiques Domènech continuà amb passió la tasca de difusió del catalanisme, però ara només en l’àmbit estrictament cultural. Cap els anys posteriors del tombant de segle, i en companyia dels seus amics Antoni M. Gallissà i Josep Font i Gumà i amb d’altres membres del Centre Excursionista de Catalunya va visitar les esglésies romàniques de diversos indrets de Catalunya; el 1904 les del Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya; el 1905 les del Ripollès ,el Gironès, e Vallespir , el Rosselló i la Vall d’Aran, finalment, el 1906 van visitar les esglésies de l’Empordà que presentaven un estil que ell va anomenar el primer romànic. Domènech preparava així el material per als seus treballs sobre l'art romànic i dotava a l'Escola d'Arquitectura d'un fons fotogràfic gens menyspreable. Cal remarcar que Domènech emprava feia anys la fotografia, d’una forma tant documental – en el cas de tot el seu estudi sobre el romànic català- com instrumental i artístic, com és el cas de les seriacions florals que tant el van ajudar a inspirar la temàtica de lesarts menors aplicades a la seva arquitectura: en especial la ceràmica, la forja i el vitrall.
Aquesta impressionant tasca cultural feta per Domènech va ser reconeguda amb càrrecs institucionals: fou tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou també membre de l'ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1901) i ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921).
El desencís polític també va propiciar que el 1905 tornés a ocupar la càtedra que abandonà anys enrere per la política (la seva tasca docent durarà prop de 15 anys més, cosa que s’acumulaven als 30 anys anteriors: quaranta-cinc de docència des d'on va exercir una influència considerable sobre els seus deixebles). Aquests són els anys de la plenitud arquitectònica, de les seves obres més reconegudes: el Palau de la Música Catalana (1905-1908) i l'Hospital de Sant Pau (1905-1930).
Solapades en el seu procés de realització, Domènech treu profit de les passades experiències. Bona part dels coneixements i innovacions tècniques del restaurant de l’Exposició els va utilitzar en el disseny i construcció del Palau de la Música i, els conceptes avantguardistes aplicats al Pere Mata, van ser seguits i millorats a l'Hospital de Sant Pau. Ambdós conjunts arquitectònics -el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau- van ser premiats al “Concurs anual d’edificis artístics” de l’Ajuntament de Barcelona. dels anys 1905 i 1913 respectivament. Posteriorment la UNESCO els catalogaria com a Patrimoni de la Humanitat.
Malgrat els reconeixements Domènech s’anà distanciant dels grans projectes arquitectònics per dedicar-se gairebé en exclusiva a la investigació arqueològica i a la història. Fruit d’aquestes investigacions foren les obres Centcelles. "Baptisteri i celle[r]: memòria de la primitiva església metropolitana de Tarragona" (1921), "Història i arquitectura del monestir de Poblet" (1925) "La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell" (1930) i "Ensenyes nacionals de Catalunya" (1936) les tres darreres obres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. Domènech escriví aquetes obres a la Masia Rocosa de la vila de Canet de Mar, a on passà gran part del final de la seva vida abocat a l’estudi i el treball per finalitzar els manuscrits sobrehistòria de Catalunya i heràldica catalana. Domènech compaginà la redacció d’aquestes obres amb la cura de la seva dona, Maria Roura Carnesoltes, la qual va veure’s afectada per una embòlia que li reduí gran part de la mobilitat i li impossibilità la parla.
Tanmateix Lluís Domènech va caure malalt amb el pas dels anys i, afectat d’un càncer d’estomac, va haver de patir-ne els efectes durant una bona colla d’anys, cosa que va fer que delegues tota activitat professional en el seu fill Pere Domènech Roura i el seu gendre Francesc Guàrdia i Vial. L’any 1923 Domènech i Montaner traspassà a Barcelona als 73 anys. Si bé la darrera voluntat de l'arquitecte fou que l'enterressin al panteó que tenia a Canet de Mar, les circumstàncies polítiques del moment –la dictadura recentment instaurada de Primo de Ribera amb el placet de la monarquia d'Alfons XIII– impedí un enterrament i un funeral que serien sens dubte una clara manifestació catalanista. Fou enterrat en un nínxol del cementiri de Sant Gervasi a Barcelona a on encara hi roman.