La ceràmica modernista i Lluís Domènech i Montaner | Casa Museu Lluís Domènech i Montaner

Data de realització: 18/02/2017 fins el 17/09/2017

Comissari/a: Vicente de la Fuente

La ceràmica modernista i Lluís Domènech i Montaner

Un dels trets més significatius del Modernisme és el gran protagonisme de les arts decoratives. Forja, vitrall, teixits, escultura, pintura i ceràmica aplicades a l’arquitectura, assoleixen en aquest període una gran qualitat i diversitat, però sobretot el reconeixement de formar part d’allò que anomenem Art, sense cap adjectiu que faci una gradació entre les diferents formes de creació artística. D’entre totes elles, la ceràmica ha estat una de les que més ha sofert els canvis de gust i modes, potser per la seva consideració purament industrial, diferenciant clarament el que era ceràmica d’autor de la ceràmica arquitectònica. I tanmateix, la ceràmica arquitectònica és un dels materials que més ajuda a identificar una obra com a modernista o que caracteritza el treball d’un arquitecte reconegut i respectat com Lluís Domènech i Montaner. Un material que, com cap altre, sintetitza la màxima modernista de la unitat entre utilitat i bellesa.

Tradició ceràmica

L’ús de la ceràmica es remunta al primer maó fabricat per la mà de l’home. Des d’aquest remot moment, la varietat i la multiplicitat d’usos de la ceràmica no ha deixat de créixer. Però per al moment històric analitzat en aquesta exposició, la ceràmica dels segles XIV al XVIII representen una font d’inspiració. Amb el Romanticisme i la recuperació d’una consciència de identitat nacional, els artistes tornen la mirada al moment de màxim esplendor de la història catalana, l’Edat Mitjana, tot recuperant tècniques i models propis d’aquella època, però adaptats a les noves necessitats. Estudis i tasques arqueològiques continuen després amb la ceràmica dels segles XVII i XVIII que, a diferència de la medieval, encara es podia observar al segle XIX en moltes cases catalanes i que ràpidament s’identificava amb l’estil popular català. Davant la rosa o el drac medieval que adopten els modernistes, els rams de flors i les fruites del barroc s’imposaran al Noucentisme.

La ceràmica al segle XIX i el Modernisme

La ceràmica com a producte tenia dos components: un de caire pràctic i higiènic i, al mateix temps, era un producte de luxe. Tècnicament, al segle XIX es consoliden els avanços del segle XVIII: les rajoles adopten la mida de 20 x 20 cm.; es redueix l’amplada de la rajola i apareixen a la part posterior les costelles, o marques en relleu, per facilitar l’adheriment de la peça al morter del mur. Cap a mitjans de segle, és encara una producció semi industrial, ancorada en els models tradicionals que donen pas a la interpretació dels estils històrics i l’eclecticisme. La indústria catalana creix afavorida per un factor determinant: una sèrie d’arquitectes fan de la ceràmica, no només un material pràctic o de luxe, el converteixen en un material que singularitza l’obra, superant l’eclecticisme amb una nova mirada sobre la natura i la influència de l’art japonès, sense deixar de buscar una inspiració, no mimètica, en els estils artístics del passat. Amb el Modernisme, els petits tallers ceràmics donen pas a grans indústries i a una producció ceràmica que assoleix totes les possibilitats tècniques i expressives.

La ceràmica en l’obra de Lluís Domènech i Montaner

Un dels elements més característic de l’arquitectura de Domènech i Montaner és l’ús de la ceràmica com a element decoratiu. Amb la ceràmica, un material econòmic, l’arquitecte aconsegueix una arquitectura monumental i sumptuosa que combina totes les possibilitats tècniques, cromàtiques, de textura, volums i compositives que ofereix el fang cuit, i el Palau de la Música és la seva màxima expressió. Més enllà d’aquesta finalitat decorativa, la ceràmica compleix una funció pràctica, higiènica, que queda definida en la massiva aplicació que fa als hospitals de Sant Pau i a l’Institut Pere Mata o a les cambres de bany de la Casa Lleó Morera. Un material que, a més a més, transmet emocions a través dels colors emprats i missatges que ens aproximen a la personalitat del propietari de la casa o a la funció de l’edifici, com observem a les frases al·lusives a la recuperació mental que veiem a l’Institut Pere Mata o al caire familiar de les estances de la Casa Thomas i la reproducció als murs del Pare Nostre o la frase en rajola: “Bo es anar, millor a casa d’estar”. Però quan la ceràmica decorativa adopta formes arquitectòniques com a l’Hospital de Sant Pau, ja no és merament un material de recobriment arquitectònic si no que, amb el maó (també fang cuit) esdevé ella mateixa arquitectura.

Vicente de la Fuente, historiador de l’Art.

Coordinació: