Patrimoni Ocult | Casa Museu Lluís Domènech i Montaner

Data de realització: 03/10/2015 fins el 29/05/2016

Comissari/a: Jordi Alcaraz

El nostre patrimoni cultural està constituït per edificis, escultures, restes arqueològiques, pintures, mobles i fotografies, entre d’altres. El patrimoni cultural és el testimoni de la nostra cultura i és la nostra obligació conservar-lo, estudiar-lo i transmetre’l .

La tasca principal de l’Àrea de Cultura és la promoció del llegat patrimonial municipal, que és ben visible, exposat i públic per tots els canetencs i els visitants de la nostra vila, però en aquesta ocasió us mostrem un patrimoni inèdit.

Aquesta exposició és excepcional, ja que ens permetrà descobrir part del llegat patrimonial que resta amagat a la vista de la majoria dels ciutadans, perquè formen part de la intimitat de les llars dels particulars que, en un moment o altre, han adquirit aquestes peces o les han heretat.

Us convidem a descobrir aquest llegat ocult i agraïm molt especialment al comissari de l’exposició Jordi Alcaraz, la col·laboració de Joan Puigdefàbrega i als particulars que tant generosament ens han permès treure aquestes obres de la intimitat de les seves llars per exposar-les a la Casa museu Lluís Domènech i Montaner perquè tots en podem gaudir.

Ivàn Aranda, Regidor de Cultura

És molt fàcil que a un palet collit a la riera li surtin ulls, nas, boca i orelles. Amb aquesta mateixa mena de facilitat diem que una estesa de color ens interpel·la, que una figura ens commou, que l’oval traçat sobre el paper ens parla o que un àngel esculpit ens mira amb ulls de pedra. Com si la mà que cull o la mà que cisella sabessin concentrar en l’objecte la potència d’un pensament, i a la vegada com si fos de l’objecte que ens arriba el llenguatge, com si de la matèria mateixa poguéssim rebre’n una veu. Per això no es tracta, només, d’interpretar el gest de l’artista, i no es tracta, només, de llegir un discurs humà en les obres exposades. Hi ha alguna cosa més que això, perquè la veu que escoltem és i no és humana i el pensament que s’hi diu és i no és nostre. No estem sols, vivim entre les coses i som, nosaltres mateixos, matèria que parla. A vegades sembla que la vida —aquesta vida que és tan nostra— sigui només l’intent de les coses de comunicar-se entre elles. Vivim en un Domini Màgic.

Parlant d’objectes d’art, aquesta facilitat expressiva de la matèria es fa més clara que enlloc en els rostres i els retrats. Hi ha els ulls de la fusta en una talla romànica, la fina veu del paper als llavis d’un retrat, la carícia del bronze a la galta d’un bust. Cert, algú va triar aquests trossos de fusta, de fibra o de metall per fer-hi el seu gest personal, i va escollir els colors i la composició per apuntar-hi les frases d’una imaginació ben seva. Potser perquè necessitem veure’ns a nosaltres en les coses els posem ulls, boques i orelles com si fóssim nosaltres que ens parlem a nosaltres i necessitéssim —cosa direbbe la Gina / se decidessi d’essere / padre all'improvviso— alguna cosa interposada per projectar-nos. Però el gest mateix d’agafar entre les mans la pedra que serà un bust, el paper que sostindrà un retrat o la fusta que farà una figura ens posa en contacte amb una realitat que no ens pertany, ens fa palpar l’arquitectura del món on transitem, on mirem de saber què som i com intervenim, on voldríem esbrinar de quina mena de pedra són fetes les parets de casa nostra.

A l’hospital de Sant Pau, Lluís Domènech i Montaner va encomanar a Pau Gargallo que esculpís àngels per vetllar l’entrada als pavellons. Pau Gargallo va fer rostres de faccions acusades però benèvoles, ideals. Alguns són àngels de cos sencer i altres querubins, caps de pedra amb ales que miren el pas de la gent sota la porta. La col·laboració de Pau Gargallo amb Domènech i Montaner és extensa i aquests querubins en són només un detall, però venen a tomb precisament perquè el rostre es dibuixa, també, en la zona elàstica que va entre la idea i el retrat. El mateix Pau Gargallo va esculpir als cinemes Bosque quatre retrats —Picasso, Nonell, Reventós i ell mateix— sobre l’entrada a les sales de projecció. Entre la idealització de l’hospital i la màscara del retrat —que el segle prossegueix amb la fotografia disparada, penso en el cinema però també en els retrats d’Eugeni Forcano, en el seu taller ple de bustos i figures—, el rostre transita i es multiplica. Però potser n’hi hauria prou, en aquesta exposició, a percebre la força del pensament que es projecta en cada objecte —ara que sabem que el pensament els necessita tots i cadascun—, i a saber-hi llegir també el signe de la nostra mirada —cosa que podem fer amb facilitat perquè som, al capdavall, cares trobades a la llera, i tenim la mirada màgica de la pedra, i l’estranya llum del marbre al blanc dels ulls.

Joan Puigdefàbrega

Coordinació: