L'escultor Miquel Blay i la seva aportació al modernisme | Casa Museu Lluís Domènech i Montaner

Data de realització: 19/05/2018 fins el 16/09/2018

Comissari/a: Pilar Ferrés i Lahoz

Miquel Blay, especialment nostre!

Amb aquesta nova exposició sobre l'escultor olotí Miquel Blay (1866-1936) l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Canet continua amb les exposicions que de manera periòdica presenta a la Casa Museu Domènech i Montaner dedicades, fonamentalment, al gran arquitecte i al seu entorn històric iartístic immediat: el modernisme. I aquesta vegada ho fa amb una producció pròpia.

En les produccions pròpies cal tenir en compte sempre tres aspectes fonamentals. Primer, quin és el tema a presentar. Segon, qui ha de ser el responsable d’explicar-ho. I finalment, quins són els col·laboradors més adequats per materialitzar-ho.

L'obra de Miquel Blay amb relació a l'obra de Lluís Domènech i Montaner, i amb relació també al corrent artístic modernista, en aquesta ocasió, són el doble tema d'interès. La responsabilitat en el discurs expositiu ha estat tasca de Pilar Ferrés, màxima experta en la vida i l’obra de Miquel Blay. I quant a la materialització de l'exposició, aquesta no hagués estat possible sense la gestió de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament d'Olot, amb el suport incondicional del seu regidor, en Pep Berga i Vayreda, i la participació fonamental, amb el seu fons, del Museu Comarcal de la Garrotxa d'Olot.

Miquel Blay, tot i no ser el principal escultor de Lluís Domènech i Montaner (dit així!), sí que és l'escultor que protagonitza els dos moments amb més sentiment i amb més emoció de l'obra de l'arquitecte. El primer, més patriòtic, més cap enfora, més emocional: La Cançó Popular, el conjunt escultòric de la façana del Palau de la Música Catalana a Barcelona. El segon, més íntim, més cap endins, més emotiu: La Tomba de Florentina Malattó a la cripta del Castell de Santa Florentina a Canet de Mar. És per això que a Miquel Blay ens el sentim especialment nostre!

Pere Xirau i Espàrrech. Regidor de Cultura

L’ESCULTOR MIQUEL BLAY I LA SEVA APORTACIÓ AL MODERNISME

El nom de Miquel Blay i Fàbrega (Olot 1866 – Madrid 1936) figura avui al costat de destacats escultors modernistes de casa nostra, però val a dir que, tot i que efectivament va viure durant l’època del Modernisme, el cert és que no va passar a Catalunya gaire més temps que la infantesa i la primera joventut. Instal·lat entre París i Roma els anys del pensionat, després novament a París en el període que va de 1894 a 1906 i establert finalment a Madrid, Blay es va mantenir físicament allunyat de l’espai on es manifestaria aquest moviment artístic. Moltes de les seves obres, avui emblemàtiques i ben representatives del Modernisme, són elaborades lluny del territori català.

Aquesta mostra aplega una selecció de treballs de Miquel Blay, en àmbits diversos, fets entre els anys 1892 i 1912 amb la intenció de posar en relleu la seva aportació particular al Modernisme. En aquest sentit, es vol destacar el pes de la col·laboració amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i, al mateix temps, definir i donar a conèixer la personalitat artística de l’escultor.

Miquel Blay i Fàbrega va iniciar la seva formació a Olot amb els mestres Josep Berga i Joaquim Vayreda, compaginant els ensenyaments artístics amb el treball d’escultor al taller d’imatgeria religiosa El Arte Cristiano. Als vint-i-un anys, una beca d’estudis de la Diputació de Girona li va permetre ampliar coneixements a París i, posteriorment, a Roma. L’èxit del grup Els primers freds (1892), modelat amb només vint-i-sis anys i encara dins del pensionat, el va convertir en un dels escultors d’anomenada a Catalunya al costat de Josep Llimona, Eusebi Arnau o Enric Clarasó, i el va situar en el panorama escultòric estatal.

Els dotze anys de la segona estada a París de l’escultor (1894-1906) van ser els més rics en obres d’aire renovador i de continuada participació als salons i els certàmens artístics, en els quals serà premiat en nombroses ocasions. Les obres d’aquests anys, influenciades per estètiques franceses, ja sigui pel concepte, la temàtica, el mateix títol, la inclusió de motius vegetals o per les línies i els ritmes compositius, són les realitzacions de Blay que més clarament es poden vincular al Modernisme escultòric català, un moviment que entre d’altres característiques, va adoptar consignes europees.

La peça clau de Miquel Blay, veritablement emblemàtica del Modernisme català i en part reforçada per la seva estratègica situació, és el relleu La cançó popular del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Aquest edifici és l’obra mestra de Lluís Domènech i Montaner, amb qui també va col·laborar Blay al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar amb l’Escultura funerària de Florentina Malattó i Suriñach, esposa de l’editor Ramon de Montaner.

A partir del seu establiment a Madrid es produirà un canvi important en la trajectòria artística de Miquel Blay i ja anunciat els darrers anys a París. L’escultor entrarà a formar part del món acadèmic, es dedicarà principalment a l’escultura pública, als encàrrecs i també a la docència. Miquel Blay es va situar en un dels primers llocs de l’escultura estatal, juntament amb Mariano Benlliure i Agustí Querol i, per extensió, es va consolidar com una de les figures del panorama escultòric hispanoamericà del moment.

Amb el pas del temps, els postulats modernistes en l’obra de Blay es diluiran com també ho farà el mateix Modernisme, mentre que la influència de l’escola francesa i del mestre Henri Chapú seran característiques que romandran presents en el treballs de l’escultor que per sempre arrossegarà el segell d’afrancesat.

A tall de cloenda i des d’un punt de vista més crític, l’historiador de l’art Francesc Fontbona fa una reflexió sobre la contribució de Miquel Blay al Modernisme amb aquestes paraules: “Al Modernisme escultòric català, doncs, Blay aportà algunes obres fonamentals, però això no vol dir que ell fos un artista modernista. Més aviat hauríem de dir que el Modernisme català es va saber aprofitar de l’existència d’un escultor, Blay, fill del país, molt dotat i amb un gran nivell de professionalitat, que vivia lluny. Hom l’implicà en una de les realitzacions de més envergadura i rellevància de tota l’activitat modernista, el Palau, a la qual ell aportà no sols la seva competència, sinó també la bona sintonia que aleshores tenia amb una certa modernitat europea que el Modernisme català feia seva. Per això, sempre més el catalogarem, potser abusivament, entre els artistes modernistes més destacats”.

Pilar Ferrés

Col·laboradors: