Manuel Paratge, retratista | Casa Museu Lluís Domènech i Montaner

Data de realització: 17/05/2014 fins el 14/09/2014

Comissari/a: Oriol Arnau

Manuel Paratje establí el primer taller de fotografia de Canet als anys 20 del segle XX. Durant gairebé 30 anys, foren moltes les famílies que passaren pel seu estudi per immortalitzar moments rellevants de la seva vida.

Fa gairebé un any, els equipaments culturals Arxiu municipal, Biblioteca i Casa museu iniciaren el projecte de recuperació del patrimoni i de l’activitat fotogràfica d’aquest estudi. La participació i la implicació de la ciutadania era, i és, bàsica per tal de dur-lo a terme. Per això, s’engegà una campanya de recollida de fotografies que van ser fetes per Paratje.

Aquesta valuosa aportació ciutadana ha permès una recerca històrica i documental, que ara es dóna a conèixer a través d’una exposició fotogràfica a la Casa museu. Es tracta d’una selecció d’imatges i fotografies originals de Manuel Paratje, la majoria cedides pels mateixos protagonistes i familiars, que ens mostren la història de l’activitat fotogràfica de l’estudi i, de retruc, la de la vida social del Canet de l’època.

El projecte Paratje està obert i per completar-lo és necessari que continuï la participació de la gent de Canet, cedint les seves imatges per digitalitzar-les, i que testimonis de primera mà donin a conèixer les vivències i els records personals sobre aquest estudi fotogràfic. D’aquesta manera, recuperem la memòria gràfica del poble i l’obra de Paratje, que tant fascinà els canetencs.
Àrea de Cultura

Manuel Paratje i Andreu, un gran fotògraf i decidit emprenedor¹
Manuel Paratje Andreu (1900-1985) va ser el pioner de la fotografia professional a Canet de Mar. Fins al 1950, moment en què partí cap a l'Uruguai per quedar-s'hi a viure, va ser probablement el tècnic de so i imatge (fou també venedor i reparador d'aparells de ràdio i féu anar un cinematògraf comercial) més destacat de la població. Va arribar a fotografiar al seu estudi bona part dels canetencs de l'època, alhora que va immortalitzar amb les seves fotos els moments més brillants culturalment de la vida local. Aconseguí una qualitat d'imatge notable, que fascinà als seus convilatans.

Manuel Paratje va néixer a Mataró el 19 d'octubre de 1900. Els seus pares, Josep Paratje Pla i Maria Andreu Cruañas, van tenir dos fills més, en Josep, el gran, i la Maria, la petita. El 1916 tota la família es traslladà a viure a Canet, d'on ja eren originaris els dos pares. Un cop en aquesta població, van muntar una botiga de queviures a la casa on vivien, al carrer Sant Joan, núm. 26. El negoci no degué anar gaire bé perquè, al cap d'uns anys, van muntar a la mateixa casa una fàbrica de teixits. Sembla que aquest negoci sí que reeixí. Aconseguiren tenir un bon nivell de vida. En Manuel pogué realitzar alguns estudis secundaris, orientant-se aviat cap a la fotografia. El seu germà Josep, d'orientacions politiques esquerranes ja de jove, es vinculà a l'Ateneu Obrer de la població i acabà portant-ne el bar. Per altra banda a la seva germana Maria la van casar per poders amb un oncle que vivia a Puerto Rico i se n'hi anà a viure.

En Manuel es casà amb la mataronina Mercè Arnau Espriu l'octubre de 1927. Van tenir tres fills, tot i que només en van sobreviure dos: la Mercè, la gran, nascuda el 1928, i en Manuel, nascut el 1932.

Fotografia
La família Paratje Arnau anà a viure en una casa del carrer Baix Abell cantonada amb el carrer Sant Benet. En Manuel va instal·lar el seu negoci de fotografia, amb l'estudi i botiga, al mateix habitatge. Va ser l'únic fotògraf professional de Canet -amb laboratori propi- fins al 1950 (almenys és l'únic que pagà la matrícula industrial com a fotògraf des del 1929 al 1949). Es diu que arribà a retratar a tothom de Canet de l'època. Fou des d'un primer moment força valorat com a fotògraf a nivell local. Feia sobretot excel·lents fotografies d'estudi. Però també va fer importants reportatges sobre la vida social canetenca: sobre festes diverses, celebracions religioses, musicals, culturals de tota mena o esportives. Potser el més important fou el que realitzà amb motiu de l'arribada de la nova imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia el 1942. Fotografià la seva arribada a la platja on bona part de la població havia anat a veure-la.

A molta gent li agradava passar, tot passejant, per davant de la botiga de Can Paratje per contemplar les fotografies que hi havia a l'aparador, sobretot les referents als reportatges sobre esdeveniments socials i familiars diversos: especialment casaments, comunions i batejos. Alguns ho feien tot sortint de missa, i d'altres, com el futur gran fotògraf Eugeni Forcano, ho feien quan anaven de camí cap a l'escola. A aquest li fascinava mirar aquelles fotografies exposades a l'aparador. A partir de 16 anys l'Eugeni feu per primer cop el pas d'entrar a la botiga per iniciativa pròpia per comprar el revelador i el fixador per tal de fer-se ell mateix les fotografies.

En Paratje va intentar estendre la seva activitat comercial lligada a la fotografia a la població veïna d'Arenys de Mar. Per això contactà amb un fotògraf d'aquesta població, anomenat Jaumà. Junts portaren una botiga i estudi especialitzada en l'àmbit de la foto que també tingué cert èxit.

Altres negocis
Sens dubte en Manuel Paratje tingué un bon esperit de comerciant. Molts el consideraven un bon negociant i amb un bon olfacte per a la bona culminació de qualsevol projecte econòmic. I segurament fou així si atenem a l'èxit i notorietat de la major part d'empreses que inicià i tirà endavant al llarg de la seva vida. Ben segur que hi influí el fet que sempre va estar molt obert a tenir els seus negocis el màxim d'actualitzats possible en relació a les novetats tecnològiques que anaven apareixent. En aquest sentit va ser un home molt obert al progrés. En la mateixa botiga i estudi on feia i venia fotografies, també venia màquines de retratar i sobretot ràdios, en uns moments de la història en què aquesta aparells es van popularitzar de manera general. Va tenir la corresponsalia local de la marca holandesa Philips. Aquestes ràdios les intentava vendre també en poblacions veïnes. Fins i tot n'havia venut a Sant Iscle o Tordera. Ell mateix o el seu nebot Frederic, fill del seu germà Josep, s'encarregaven d'anar-les a comprar a Barcelona per portar-les a la seva botiga de Canet. I, per estalviar costos, feien el trasllat a peu i en tren. Les embolcallaven dins d'un mocador de farcell per tal que fos el més còmode possible de transportar-les. També d'aquesta mateixa manera les portaven a casa dels clients que els en compraven, encara que aquests visquessin fora de Canet.

Per altra banda en Manuel mateix reparava tots els aparells que venia. Oferia als clients unes immillorables condicions per a aquestes reparacions. Els atenia a casa seva a qualsevol hora dels dia, fins i tot els diumenges.

Un altre negoci relacionat també amb el món de l'art visual que intentà de portar fou l'explotació del Cine Canetense. Ho féu a partir de principis de 1931. Es va associar amb el seu cunyat Felip Arnau i amb Andreu Ribas. Van llogar el local al propietari Isidre Jover. Els seus coneixements en el món de la imatge i el seu esperit emprenedor foren decisius perquè s'engresqués en aquesta nova empresa. I amb ella va haver d'aprendre també coneixement sobre so, ja que al cap de poc temps de fer funcionar aquest cinematògraf, van començar a passar pel·lícules parlades. Foren els pioners de Canet en aquest aspecte. Tingueren força èxit. Malauradament la guerra del 1936 va acabar obligant-los a aturar l'activitat. Ja poc temps després d'esclatar aquesta, el local fou confiscat per la CNT i a principis de 1937 va deixar de funcionar com a cinema. Tot i que es reobrí el 1940, tornant a oferir pel·lícules al públic, ja en aquell moment Manuel Paratje no es va incorporar al nou equip directiu i tècnic de l'empresa. El Cine Canetense tancà les portes definitivament el 1946. Ell, però, continuà tenint el cinema com a una de les seves aficions preferides. Fins i tot vivint ja a l'Uruguai a partir dels anys 50, cada dissabte anava amb la seva dona al cinema.

Possiblement per substituir els ingressos que el cinema li deixà de donar, als anys quaranta, en una època de vaques flaques, per tal d'arribar a atendre totes les necessitats d'una família que va viure sempre amb cert benestar, instal·là una fabriqueta de confecció de mitges i mitjons, en la que hi treballaren al voltant de cinc persones. Primer la tingué a l’eixida de la mateixa casa on vivia. Posteriorment tingué una tricotosa al carrer Xaró.

Vida social
En la necessitat de muntar aquesta fabriqueta també hi pogué influir l'hàbit o el costum que tenia de tenir casa seva oberta sempre a convidats tant espontanis o eventuals com de fixes. La qual cosa feia augmentar força les despeses mensuals de la casa. Tenia do de gent. Li agradava convidar gent a casa seva, la qual s'arribà a convertir en una casa oberta a tothom. I això que el nombre de gent que habitualment hi menjaven i hi vivien no era petit: en certs moments hi visqueren més de 7 persones, incloent el matrimoni, els dos fills, el nebot i dues minyones.

Aquest esperit obert el feu implicar àmpliament en totes les típiques festes populars locals com ara les festes dels barris de la vuitena del Corpus. Ell es destacà com a un dels principals organitzadors de la festa del barri dels Abells, que era on vivia. Va ser un dels promotors i finançadors dels gegants del mateix barri quan es van construir el 194?.

Per altra banda, com a bon tècnic del so, col·laborava en qualsevol festa popular en què li demanaven que hi muntés els altaveus necessaris.

Guerra i postguerra
Malauradament la guerra i la postguerra trencaren també a casa seva molts d'aquests bons costums de bon viure i treballar. A banda, com hem vist, de veure's obligat a tancar la seva empresa cinematogràfica, en Manuel va ser una víctima de la repressió exercida en aquests dos períodes tan foscos de la nostra història. Va rebre tant dels rojos com dels blaus. Ell havia rebut el règim de la República del 1931 amb molta simpatia. Políticament, sense haver-se destacat mai, se sentia més atret per l'esquerra que per la dreta. Però era molt respectuós, tolerant i alhora discret amb totes les opcions i opinions. Però tot plegat no fou cap garantia de seguretat pels temps de la guerra i en el seu cas encara menys pel de la postguerra. Durant la guerra va estar dos cops a la presó, on rebé fortes pallisses que li ocasionaren fortes seqüeles. Sembla que les autoritats penitenciàries locals pretenien que Paratje els lliurés tots els clixés que com a fotògraf tenia. I per altra banda durant la postguerra no deixà de ser víctima de cert atossigament per part de les noves autoritats, les quals no li perdonaren el seu caràcter obert amant del progrés en tots sentits. Probablement fou un més dels "depurats". A més va haver de protegir dos nebots, fills del seu germà Josep, el qual sí que va ser més seriosament reprimit pel nou règim, ja que havia estat militant socialista i havia portat, tal com hem dit, fins a la guerra el bar de l'Ateneu Obrer. Aquest germà fou desterrat durant uns anys a Tortosa, després de passar un temps a la presó de la Model de Barcelona i pesar sobre d'ell almenys dues penes de mort. Un dels fills d'aquest visqué durant els primers temps de la postguerra a casa d'en Manuel Paratje. També acollí d'alguna manera la dona del seu germà oferint-li portar el servei domèstic de la casa durant un temps. Aquesta, com a esposa d'un condemnat, fou també reprimida, en aquest cas obligada, d'entre altres coses, a portar el cabell tallat al zero i a escombrar els carrers del poble. Una mica més de sort tingué en aquest duríssim període de la dècada dels 40 la germana d'en Manuel, la Maria, la qual, en quedar-se vídua abans de la guerra, va deixar Puerto Rico i tornà al país per fer d'infermera. Durant els tres anys del conflicte bèl·lic la inhabilitaren per exercir aquesta feina. Però, un cop acabada la contesa, aconseguí que la rehabilitessin i acabà sent directora d'una clínica de cirurgia de Barcelona.

Vida i negocis a l'Uruguai
Però l'ambient de forta repressió política i de misèria econòmica generalitzada dels anys 40 no agradaren gens a en Paratje. No ho portà gens bé. Tant fou així que a finals de la dècada va decidir emprendre una nova gran i certament arriscada aventura. Aquest cop es tractava d'anar-se'n a treballar i viure tota la família a l'Uruguai. Va deixar tot el negoci de Canet, botiga i estudi fotogràfic, a mans completament del seu nebot Sebastià Arnau Dangla, que ja feia anys que col·laborava amb ell.

La família Paratje va arribar a Amèrica el 22 d'octubre de 1950. Aprofitant els contactes que ja al nostre país havia tingut amb la casa Philips, en Manuel va contactar amb la sucursal d'aquesta empresa a l'Uruguai, la qual de seguida el va proveir d'articles d'àudio per obrir un negoci al mateix centre de la capital del país, Montevideo. Va batejar el comerç amb el nom de Casa Paratje. Venia tota mena d'articles per a la llar, discos i combinats -mobles de tres portes que contenien ràdio, tocadiscs i discos-. Aquests combinats, que els produïa i dissenyava ell mateix amb l'ajuda dels seus familiars, es van fer famosos.

A més, a la part superior de la botiga va obrir un negoci paral·lel que va anomenar Foto X, en què fonamentalment feien fotos carnet. Va ser un dels pioners a l'Uruguai en aquest ram. Aquesta va ser l'única especialitat fotogràfica que va practicar a Amèrica. Els que sí van dedicar-se amb més profunditat a la fotografia van ser els seus fills Mercè i Manuel.

I a banda d'aquests establiments, també a l'Uruguai va fer de reboster i confiter. Cal suposar que n'havia après als seus anys joves a Canet. I no ho devia fer malament ja que va ser ell mateix qui va ensenyar a un català també afincat a l'Uruguai anomenat Pere Carrera, el qual després va obrir la Confiteria Carrera, que va arribar a ser una de les més reconegudes del país. La confiteria es caracteritzà per l'elaboració de postres diversos de tota la geografia catalana i d'altres parts d'Espanya com l'ensaïmada, braç de gitano, xuixo , tortell de Pasqua, etc .

Amb els beneficis dels negocis va fer construir un edifici de vuit apartaments, que van anomenar Pent House, als carrers perifèrics d'Edison i Jenner de Montevideo. En un dels apartaments hi va viure ell amb la seva família. La resta d'apartaments es llogaven. Al 1971, moment en què es va jubilar, es van mudar al centre de Montevideo. Probablement va ser en aquest moment en què va tornar de visita a Canet durant un estiu. Fou l'única ocasió en què tornà i, per tant, l'últim cop que trepitjà la terra que l'havia vist néixer i créixer.

Els seus fills Mercè i Manel van continuar els seus negocis. Ambdós es casaren a l'Uruguai amb persones que conegueren a aquest país: la Mercè amb Lutek Hamburger Neumark, d'origen alemany i a qui tothom coneixia amb el nom de Johnny; no tingueren fills; ambdós es moriren el 2013. I en Manel es casà amb María Teresa Zambrano; fruit d'aquest matrimoni van ser dues filles anomenades Elena i Andrea, les quals han de continuar la nissaga dels Paratje al nou continent.

En Manuel Paratje va morir a Montevideo el 22 d'octubre de 1985 d'una descompensació per una infecció, quan residia des de feia un temps en una casa de salut de la mateixa capital uruguaiana.
Jordi Pomés

_{He pogut redactar aquest escrit gràcies a totes les informacions que m'han ofert sobre la vida d'en Manuel Paratje Andreu les següents persones: Elena Paratje i família, Núria Paratje, Elena Arnau, Yolanda Serrano, Misericòrdia...., Eugeni Forcano, Josep Rovira, Xavier Mas, Antoni Cruanyes, Josep Viñolas. A totes elles els agraeixo molt l'atenció que van tenir d'atendre les meves preguntes. Però els errors que pugui contenir l'escrit són tots responsabilitat meva.}

Coordinació: