Quan les dones havien de pintar flors, pintores pioneres de la Sala Parés.
 

L’exposició “Quan les dones havien de pintar flors, pintores pioneres de la Sala Parés”  sorgeix a partir de la curiositat que desperten les pintores de finals de segle XIX que van dedicar la seva carrera a pintar flors i que tan poc conegudes són entre nosaltres. Comptant amb molt poca informació sobre aquestes pintores, la font principal per conèixer-les han estat els llistats de participants de les quatre  Exposicions Femenines de la Sala Parés dels anys 1896, 1897,1899 i 1900.
Aquestes exposicions van ser un gran esdeveniment cultural a la ciutat de Barcelona, per primera vegada en tot l’estat espanyol es celebrava una  exposició exclusivament d’obres realitzades per dones i això va tenir una gran repercussió en premsa i una gran afluència de visitants.

Van ser moltes les artistes que l’any  1896 van donar el pas de mostrar les seves obres al públic en una exposició exclusivament femenina tal com s’havia fet a Chicago uns anys abans. La Sala Parés acollia a una gran diversitat d’artistes amb objectius molt diferents però totes elles amb el desig d’accedir a l’espai públic de l’art. Per fer-se un lloc entre el públic i moltes d’elles professionalitzar-se.

D’entre tots els apartats de l’exposició, el tema més concurrent van ser les flors que fins i tot  va merèixer un tractament específic dins del “bodegón” o natura morta. Tenint en compte que en aquell moment, les dones que es matriculaven a l’Escola de Belles Arts, la  Llotja, no podien fer-ho a les classes de nu, la qual cosa els hauria facilitat dedicar-se professionalment a la figura o al retrat, només podien fer-ho a les classes d’ornamentació floral i poc més.  Era, principalment, aquella societat patriarcal tan asfixiant i castrant envers les dones, la que  facilitava a les pintores seguir el camí més “adequat” per a elles. I d’aquesta manera és com moltes van aconseguir dur a terme una carrera pròpia, amb unes composicions personals i originals on cadascuna d’elles ens descobreix els matisos més genuïns de la seva personalitat.

Dones que van aprofitar l’oportunitat que la societat els deparava i van “utilitzar” les flors com el manifest del seu art, artistes dotades per a la composició i destres amb el color, algunes van aconseguir uns resultats notables, d’altres, en canvi van seguir unes carreres més irregulars, i un grup nombrós van desaparèixer de l’àmbit artístic després del matrimoni.

La importància d’aquestes Exposicions Femenines de la Sala Parés no es pot valorar únicament amb criteris artístics sinó considerant el sentit simbòlic i social que van representar, se les pot considerar el punt d’inflexió a partir del qual les dones individualment van escollir i seguir la seva carrera, van ser un punt de partida per “normalitzar” la professionalització artística de les pintores.

El principal objectiu de l’exposició ha estat visualitzar a les pintores de flors del modernisme català i donar a conèixer la seva obra, algunes de les nostres protagonistes han estat rescatades del més profund pou de l’oblit i algunes de les obres exposades són les mateixes que varen estar penjades a la Sala Parés fa més de cent anys. Creiem arribat el moment de reivindicar-les, elles tenen tot el dret a que se les conegui i és el nostre deure mostrar els seus llenços.

Consol Oltra Esteve
Comissària de l’exposició i historiadora de l’Art